Santa Engracia

Una llei de 13 de juliol de 1882 va autoritzar la demolició de la Real Fábrica de Tapices i l’alienació dels terrenys pertanyents al Patrimoni Reial, però fins 1905 no es van resoldre els problemes urbanístics que afectaven aquests solars.

La viuda d’Adanero, Doña Josefa Fernández Durán y Caballero, que vivia en el cor de l’antic Madrid -al palau del Marqués de Perales, el seu pare- adquireix un solar el 1910 a setze pessetes "el peu quadrat" que, en ser escàs per al projecte, s’hi va afegir un altre més menut en el mateix any, en total, el quadrilàter tenia 1.667,2 metres quadrats.

El projecte va ser encarregat a l’arquitecte de moda, Joaquín Saldaña, que havia construït ja altres "hotels-palaus" -terminologia utilitzada en aquells anys- per a la marquesa de Hinojosa i el duc de Hijar, abans, i, després, per al comte de Santa Coloma, el duc de Plasència i el de Tamames i la duquessa d’Andría. Concebut des d’una òptica de vistós eclecticisme, introdueix trets adoptats ja per l’arquitectura madrilenya "de moda" en aquella època, però imprimint al d’Adanero un equilibri formal i expressiu que li dóna una indiscutible gravetat, digna de ser destacada.

En no poder atendre personalment l’obra, segons el projecte de Saldaña, va ser dirigida per l’enginyer arquitecte Mariano Carderera, que estava en la fi de la seua carrera professional, durant la qual va realitzar edificis de Madrid tan notables com l’Escola Superior d’Enginyers de Camins d’El Retiro o la façana del Casón del Buen Retiro.

La mansió es va concebre per allotjar "tres habitacions principals" -avui se’n diu habitatge- a més de la del porter i la del servici. Saldaña va posar un interés particular en el disseny de la decoració interior, com es pot observar encara en la gran qualitat de les fustes nobles del pis, les escaioles, les motlures, les esplèndides xemeneies i els magnífics ferros de l’escala principal.

La tirada de cordes es va fer al maig de 1911 i fins als cinquanta-dos mesos no es va poder sol•licitar la llicència municipal, quan es va atorgar "la placa de salubritat", -requisit inexcusable per a habitar-la dies més tard-, a principis de 1914. La valoració que es va fer del solar va ser de quatre-centes mil pessetes i d’un milió la construcció.

Del mobiliari només es pot dir que la col•lecció de pintures dels Adanero era una de les privades més importants, fruit de l’herència rebuda pel comte d’Adanero, Don Gonzalo de Ulloa y Calderón (espòs de Doña Josefa, a qui va deixar hereva juntament amb als quatre fills, després de la seua mort a conseqüència d’una caiguda de cavall) i les excepcionals llums de vidre de La Granja i Bohèmia, de les quals es conserven algunes d’adquirides per l’IEAL, el 1941, per un total de quaranta-set mil pessetes.

Durant la Guerra Civil es va utilitzar com a magatzem d’objectes valuosos requisats i s’ha afirmat que Dolores Ibarruri va instal•lar allí el seu despatx. Acabat el conflicte, la comtessa viuda d’Adanero, que a penes havia habitat aquella residència, va contractar un arrendament el 1940 amb la Comissió Reguladora de Producció de Metalls que després canviaria el nom pel de Sindicat Nacional del Metall.

En aquest mateix any es va crear l’Institut d’Estudis d’Administració Local (IEAL) i, davant de les necessitats d’un edifici, el Ministeri de la Governació va convocar un concurs, que va resultar negatiu.

La comtessa viuda d’Adanero va oferir el seu palau de Santa Engracia i, després de complir-se tots els requisits legals previs, es va signar la compravenda per un import total de tres milions cinc-centes mil pessetes, el dia 12 d’agost de 1941.

Després de les obres necessàries d’adaptació de l’edifici, l’IEAL va començar a funcionar a Santa Engracia en la tardor de 1942. Anys més tard, el 1959, es van produir les obres de transformació més importants de Santa Engracia, amb l’eliminació de les cavallerisses i cotxeres i la construcció d’un nou edifici dedicat a l’Escola Nacional d’Administració Local.

Els cursos de formació i perfeccionament de funcionaris locals i l’edició de llibres i revistes especialitzades en el món local van ser els referents de Santa Engracia, però, després de la reforma del règim jurídic de l’IEAL el 1967, es va donar un gran impuls a les relacions amb Iberoamèrica i a les publicacions i es van crear centres especialitzats en el seu si, com el d’"Estudis Urbans". El fet de celebrar-se en aquesta seu oposicions a càtedres de Dret Administratiu -algunes, per la seua brillantor, van ser referides per generacions- i en disposar-se d’una magnífica biblioteca especialitzada en aquella assignatura, van donar lloc a què fos considerada paradigmàtica per als pretendents a aquella càtedra.

L’abril de 1979, Santa Engracia va ser seu del Ministeri d’Administració Territorial amb el senyor Antonio Fontán, fins que, per necessitats d’espai, es va traslladar a l’antiga seu de la Direcció General de Sanitat de la Plaza de Espanya, a mitjan 1980. Això va coincidir amb la ubicació de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, que hi va restar fins l’any 1987. Ambdós fets van incrementar el protagonisme en la vida política espanyola de Santa Engracia.

Les modificacions en l’estructura de l’edifici van ser escassíssimes en aquests anys, encara que sí que va haver-hi obres de transformació en la distribució i de manteniment. La recent instal•lació dels Servicis de Biblioteca i Documentació del MAP, el 2002, ha tingut repercussió en els mitjans de comunicació i s’ha procedit a l’obertura d’aquesta elegant i conegudíssima biblioteca especialitzada.

En l’actualitat, Santa Engracia conté, també, la Direcció General de Política Autonòmica, que és la competent per a elaborar, entre d’altres, les transferències competencials a les autonomies.

Bibliografia: La recuperación del Hospital de San Carlos del INAP (MAP 1991) -el INAP y el palacio de la condesa de Adanero: pàg. 187 a 205, per Pedro Navascués Palacio i pàg. 207 a 224, per Enrique Orduña.